La cristal·lització de tota l’obra de Lispector i un dels cims de la literatura brasilera
Aquí hi vibren les seves obsessions: la persecució de la veritat difícil, la força expressiva de l’acció i la fe en la paraula, que salva i crea vides.
La protagonista és la Macabéa, una mecanògrafa que és “com una capseta de música una mica desafinada”i té una vida anodida, fins que irromp Olimpico de Jesús, un don Juan i busca-vides.
L’altre protagonista és l’escriptor que narra la seva història: Macabéa té la gràcia de la curiositat i el desig, i també un cos lleig i una mica brut i una ànima indigent; la seva existència a la bona de Déu, ¿no mereix ser explicada?
“Llegint fa poc el postfaci de Nora Catelli a L’hora de l’estrella, ple d’intuïcions literàries brillants, se’m va acudir encara una tercera possibilitat: en una cultura com la nostra, on la crítica literària se sol limitar a l’espai exigu de les ressenyes, sense gaires revistes que publiquin anàlisis en profunditat, ara és el llibre mateix qui incorpora elements per pensar més sobre el text.” Jordi Puntí a El Periódico
“Quin és el pes de la llum, escriu Clarice Lispector a les pàgines finals de L’hora de l’estrella. La seva protagonista, que en el moment de morir dóna a llum una estrella, porta el nom de Macabéa. I, 'morint, ella es va tornar aire', és a dir: esperit.” Teresa Costa-Gramunt a Núvol
“No soc pas un intel·lectual, escric amb el cos, diu Lispector a través de Rodrigo S.M. Els lectors la rebem amb els sentits desperts, amb el cos en guàrdia, clavem queixalada a la seva prosa i la masteguem com si fos una poma de les que fan suc. L’autora deia i repetia que no escrivia per agradar a ningú.” Eva Piquer al Diari Ara
“Tot i que el títol exterior és L’hora de l’estrella, aquesta novel·la té fins a tretze títols i d’una novel·la amb tretze títols te’n pots esperar qualsevol cosa. En aquest sentit, Lispector no decep. El pes autobiogràfic de l’autora, la simbologia, la protagonista, el narrador, tot es conjuga a la perfecció en aquest relat tan misteriós com inoblidable.” Jan Arimany a El Periòdic d’Andorra
“L’hora de l’estrella és un prodigi tècnic i contingent, l’última novel·la en vida de l’autora (1977) que es va dir de tu amb James Joyce, amb Virginia Woolf. Un escriptor vol explicar l’existència de Macabéa, una noia espellifada del nord-est que es muda a Rio de Janeiro. Allí arrossegarà la seva infelicitat feliç pel barri del port, serà l’ase de tots els cops. Vanitós, però indecís, el creador no acaba de sortir-se’n.” Adrià Pujol a El País